Avui el pare haguera fet cent set
anys... Ja en fa vint-i-dos que vas travessar les portes d’aquest món per anar
a un de dolç i secret. Em vas deixar amb la lliçó ben apressa: filla, em deies,
no tinguis por de fer tot allò que vols, sigues valenta i així aconseguiràs el
que et proposis. Doncs pare, et vaig fer cas. Vaig començar per treure’m el
carnet de conduir. Recordes que em creia inepte? No saps quina satisfacció,
quan ho vaig aconseguir. Com haguessis rigut pare. Em vaig posar a donar saltirons
amb el meu rabassut professor quan em van dir, a la primera convocatòria, la
paraula màgica “apta”. Com penso amb tu amb cada pas de gegant que he fet a la
vida. Tot el que no vaig poder aprendre amb temps difícils, ho estic aprenent
ara. Cada curs em matriculo en assignatures que van enfortint la meva cultura
i, guaita, fins i tot escric poesia, si més no, ho intento; qui ho hagués dit.
Sé que estàs orgullós de mi, perquè encara que no et vegi, sé que formes part
de la celístia que ens il·lumina cada nit. Ai pare, quina sort que vaig tenir
dels teus consells.
Emi Sánchez
06/03/2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada