Perles. L'amic i l'amat

Vam començar el curs amb Cartes de Joan Sales a Màrius Torres, i l’acabem amb Jacint Verdaguer: “Perles. L’amic i l’amat. Càntics de Ramon Llull". La casualitat ha fet que relacionés la “Perla” escollida, núm. 6,  amb l’escrit de la primera lliçó “La campana i el llaüt” (l’ocell canta per la llengua i l’amor. La campana i el llaüt ho fan pel seny i la pau),  però tot són himnes de  lloança. Així que finalitzo el curs amb un modest escrit entrellaçant els dos per fer que el principi i el final s’uneixin en un cercle que englobi totes les lectures imprescindibles que hem treballat durant el curs i que tant m’han aportat.

______________________________________________________________________

            Perla nº 6

          Un aucell de grogues ales

          de l’Amat cantava en l’hort,

          cantava de nit i dia

          l’himne sant de ses llaors

          Oh, l’amic li deia: Canta,

          aucell de les ales d’or,

          si no ens entenem per la llengua.

          entenem-nos per l’amor,

          que les teves refilades

          me parlen de l’Aimador

La campana i el llaüt

La campana canta dins de la boira. El llaüt, amb les seves cordes, arrenca una nota. Ella sempre igual, com un vell soldat sempre alerta. A ell, sovint una corda, el fa vibrar amb ritme feixuc i trist. La campana en els aires freds i humits la seva veu febreja. El llaüt plora i crida pels ferits que queden enrere. I els dos, amb l’ànima escardada, es fonen en un sol so.

___________________________

      

          Enllaç

La Campana canta dins la boira 

com un vell soldat 

que vetlla pels seus records.

L'ocell d'ales d'or canta en l'hort

amb refilades d'amor

per una llengua que no entenen.

El llaüt arrenca una nota i plora: 

són molts els ferits

que queden enrere.

I els tres es fonen de nit i dia

en l'himne sant de ses lloances,

Seny, Amor i Pau

_____________________________
Emi Sánchez
19/06/2015

Simbologia

Era un 24 de setembre. Com de costum, havia anat amb les amigues a participar de la Festa de la Mercè. Començàvem el recorregut per la Plaça de Catalunya i tot seguit ens ajuntàvem amb la massificació Portal de l’Àngel avall. La fita era arribar a la Plaça de Sant Jaume i apropar-se al màxim a les colles de Castellers, cosa que mai havíem aconseguit per la gentada que allí s’aglomera. Però aquell dia, a còpia de deixar-nos arrossegar per la riuada d’espectadors, ho vam aconseguir. Vam arribar frec a frec als peus de la torre dels Castellers de Vilafranca. Era la primera vegada! Demanaven ajuda per pressionar la pinya i jo m’hi vaig posar plena d’emoció per participar en un dels símbols de Catalunya. Les amigues no aguantaven aquella pressió i aquells crits de coratge i em van deixar sola, però jo no me’n podia anar, volia arribar al final, volia participar amb ells de l’alegria de descarregar amb èxit el 7 de 9 amb folre en què jo estava posant el meu granet de sorra. Va ser un èxit, sempre ho recordaré. Les abraçades amb gent que només ens unia la terra, es barrejaven amb la suor i llàgrimes de sentir-nos units. Vaig arribar a casa amarada de suor, sense força als braços, però amb una fortalesa immensa al cor, perquè aquesta era la meva terra, terra de germanor, d’equilibri, de seny, de valor,  que ens donem les mans per dansar i ens unim en una torre per demostrar al món, amb l’enxaneta, que el futur està a dalt de tot i que sempre s’enlairarà  perquè és la voluntat  d’un poble.

Emi Sánchez

19/06/2015

Una oració muda

El petit feia 14 anys. Havíem anat tots nou a celebrar-ho a un poblet del Pirineu. Feia un dia esplèndid. El cel blau era retallat per la verdor de les muntanyes. En la llunyania, espurnes blanques ens feien recordar un paisatge diferent, un paisatge de pastís de nata amb cireres de colors lliscant, fent ziga-zagues pel seu vessant i deixant solcs enfonsats com si engolosits haguéssim passat un dit entremaliadament.  Però aquell dia tot era verd, tot era net, tot era felicitat. Com havia passat el temps! Ja no veia a tres nens indefensos, veia a tres persones que començaven a trepitjar el costerut camí de l’edat adulta, i no veia a uns pares joves, quasi infants que els protegien, sinó a uns pares reposats i contents d’haver-los guiat amb fermesa i saviesa per fer-los trobar el camí que comencen tots sols. Em sentia feliç, uns passos enrere, però molt feliç. Una mà m’estrenyia amb força, uns ulls em miraven amb tendresa perquè compartien aquells moments. Vaig mirar aquell cel blau de primavera i una oració sense paraules va sortir del meu cor, era una oració muda de felicitat.

Emi Sánchez

29/05/2015