El petit feia 14 anys. Havíem anat tots nou a celebrar-ho a un poblet
del Pirineu. Feia un dia esplèndid. El cel blau era retallat per la verdor de
les muntanyes. En la llunyania, espurnes blanques ens feien recordar un
paisatge diferent, un paisatge de pastís de nata amb cireres de colors lliscant,
fent ziga-zagues pel seu vessant i deixant solcs enfonsats com si engolosits
haguéssim passat un dit entremaliadament. Però aquell dia tot era verd, tot era net, tot
era felicitat. Com havia passat el temps! Ja no veia a tres nens indefensos, veia
a tres persones que començaven a trepitjar el costerut camí de l’edat adulta, i
no veia a uns pares joves, quasi infants que els protegien, sinó a uns pares
reposats i contents d’haver-los guiat amb fermesa i saviesa per fer-los trobar
el camí que comencen tots sols. Em sentia feliç, uns passos enrere, però molt
feliç. Una mà m’estrenyia amb força, uns ulls em miraven amb tendresa perquè
compartien aquells moments. Vaig mirar aquell cel blau de primavera i una
oració sense paraules va sortir del meu cor, era una oració muda de felicitat.
Emi Sánchez
29/05/2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada