Una passió

Llegint  el llibre “Incerta  Gloria” de Joan Sales, en un dels seus capítols parla de la passió que sent en Lluís per la “Carlana”. Això m’ha donat a pensar en què, si jo hagués de parlar d’una de les meves passions, estic segura que, com la majoria, parlaria de la passió dels fills, dels nets, o de la parella, però jo també parlaria de la passió que tinc pel que precisament m’ha portat a fer aquesta reflexió: els llibres. Els llibres per mi són un tresor. Quan una història m’agrada, aquell llibre passa a ser part de mi. Els seus protagonistes m’acompanyen i els mimo tenint cura que per sempre més estiguin  en un lloc privilegiat de la meva llar. Aquests llibres escollits i fets meus no els puc deixar, així com no puc deixar algú que estimo. Seria com una traïció als meus principis, perquè els apartaria de mi. La passió que sento per ells em causa tenir una gran despesa, perquè sí que els comparteixo, però és a còpia de comprar nous volums per a regalar-los a persones que em demostren tenir  un cert interès a llegir-los. D’aquesta forma, igual que jo, poden gaudir-los, guixar-los i fer-se’ls seus, i aquestes narracions i aquests personatges entranyables van omplint les cases com una gran família.

Emi Sánchez

15/05/2015

La trobada

Havíem quedat en un punt concret de l’Avinguda Maria Cristina, sense adonar-nos que aquell dia se celebrava una efemèride de les tantes que es realitzaven en aquest lloc. Era impossible trobar-nos, estava ple de gom a gom. Com vaig poder, em vaig fer pas entre la gent i vaig pujar a una de les passarel·les que comunica l’Avinguda amb les Fonts.  Els meus ulls el buscaven, estava segura que la seva presència destacaria entre la multitud, i així va ser. El vaig veure, neguitós, contrariat, no li agradaven les massificacions, la seva mirada em buscava amb delit. Quan no estava a prop meu se sentia desolat, eren molts anys de convivència i ens havíem acostumat a fer-nos costat, set dies eren massa per a no tenir-nos a prop. Els meus braços voleiaven i el meu amor espurnejava dels  meus ulls com rajos que volguessin atrapar-lo. Com l’estimava, i com l’havia trobat a faltar!  El vaig cridar sense cridar i va sentir-me sense sentir. Tot va emmudir, tot es va parar, només les nostres mirades parlaven, reien, i es fonien en una  abraçada.

Emi Sánchez

15/05/2015

Núvols blancs i flonjos

Estava realment cansada, havia tornat d’un viatge molt bonic però esgotador. El cos m’exigia repòs i jo, amablement, el vaig complaure, reposant-lo en una gandula per a fer un dels meus plaers més valorats: contemplar els núvols. Mirant-los, la meva imaginació es mou als seus compassos.  Aquest dia, hi havia uns núvols blancs i flonjos com el cotó i amb les seves formes em vaig imaginar una orquestra tocant en el cel. L’escenari hi era, només em faltava trobar els instruments entre els seus moviments sinuosos. “Aquell trosset que surt potser el violí. Aquell de la dreta, sembla un contrabaix. La punteta que surt per sota, la trompeta. N’estic segura. El piano és més difícil, però ja el trobaré. Ara han fet un moviment i veig la tuba. Va, moveu-se més ràpid que no trobo els estris que em falten! Ara ara, ja veig la cua del piano! Una mica tort, però pot servir. Em falta la percussió i l’arpa. Bé la percussió podria ser aquell núvol gris que es veu més allunyat, i l’arpa la deixarem que la toquin els àngels. Ja pot sortir el director! Qui pot ser?” I buscant i buscant els  meus ulls es van anar aclucant fins a quedar-me plàcidament adormida, escoltant el so d’una música celestial.

Emi Sánchez

08/05/2015