Havíem quedat en un punt concret
de l’Avinguda Maria Cristina, sense adonar-nos que aquell dia se celebrava una
efemèride de les tantes que es realitzaven en aquest lloc. Era impossible
trobar-nos, estava ple de gom a gom. Com vaig poder, em vaig fer pas entre la
gent i vaig pujar a una de les passarel·les que comunica l’Avinguda amb les
Fonts. Els meus ulls el buscaven, estava
segura que la seva presència destacaria entre la multitud, i així va ser. El
vaig veure, neguitós, contrariat, no li agradaven les massificacions, la seva
mirada em buscava amb delit. Quan no estava a prop meu se sentia desolat, eren
molts anys de convivència i ens havíem acostumat a fer-nos costat, set dies
eren massa per a no tenir-nos a prop. Els meus braços voleiaven i el meu amor
espurnejava dels meus ulls com rajos que
volguessin atrapar-lo. Com l’estimava, i com l’havia trobat a faltar! El vaig cridar sense cridar i va sentir-me
sense sentir. Tot va emmudir, tot es va parar, només les nostres mirades
parlaven, reien, i es fonien en una abraçada.
Emi Sánchez
15/05/2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada