El meu petit racó

Quina pau que respiro en aquest petit racó de la meva llar. La flameta sinuosa que crema al meu costat inspira els meus escrits. Els llibres, un dels tresors més preuats, em rodegen i em donen seguretat. Les fotografies i records de viatges que omplen els petits prestatges, em fan somriure veient el pas del temps d’uns infants que ja són adults, però que guarden encara aquella innocència que només es perd quan la vida et colpeja. També revisc i somio amb els petits detalls de viatges inoblidables, que es compren com si volguessis emportar-te un bocinet d’aquell lloc per seguir-lo estimant. Les flors de colors, brodades al cortinatge, em fan sentir un esclat d’alegria i em fan pensar en el prodigi de la natura. I en mig de tota aquesta meravella, em trobo jo  i la meva màquina inseparable, la que m’ensenya el món, la que em guarda els pensaments i la que resolt els meus dubtes. Es llavors quan, asseguda còmodament i escoltant una música suau, poso sobre la taula els esborranys que l’ordinador ha registrat i llegeix-ho sorprenent-me el que la meva ment ha captat en aquest estimat racó.

Emi Sánchez

23/01/2015 

La culpabilitat ...

Sovint em pregunto, si puc ser culpable d’algun acte o esdeveniment que hagi succeït al meu voltant, i sempre arribo a la conclusió que la culpabilitat, no té sentit de ser si un actua amb la convicció dels seus principis. Les coses passen per una sèrie de circumstàncies que no estan al teu abast, i es produeixen, no perquè hom hagi participat en la causa, sinó perquè havien de passar. Ara, una altra cosa és el que actua sabent que la seva actuació pot arribar a produir una desgràcia o malt entès, axó ja és mala fe, però en el meu cas, no em puc sentir culpable de res. El sentiment de culpabilitat, ens l’inculcaven en la nostra joventut i és una emoció que no arriba enlloc, només arriba a l’angoixa i això, no ens deixa solucionar el problema sinó que l’agreuja. Jo crec que hem de viure sense pors, sense culpes, i sense imposicions que a la fi la vida són quatre dies.

Emi Sánchez

12/12/204

Un record

I després d’un silenci vaig recordar els dies meravellosos que vam passar tots junt per les muntanyes pirinenques. Gaudíem passejant pel bosc contemplant l’arbreda, ens ablaníem, tot seguin el curs del riu i sentin el brogit de l’aigua, ens comunicàvem amb l’amor que caracteritza la convivència i ens delectàvem de tantes i tantes coses ... Però les vacances van arribar a la seva fi. Ja no veia els nets rient feliços amb cridòria, ni tenia les abraçades diàries de les filles, les esveltes muntanyes restaven només en el record,  els rius emmudien a les meves oïdes, no veia les flors nascudes en llibertat, ni la dansa de les papallones, ni escoltava  la piuladissa dels ocells... El tren havia arribat al seu destí, els altaveus ho anunciaven, que ràpid passa el temps quan els records t’embolcallen.  
Emi Sánchez
05/12/2014 

Jo vaig ser de ...

Asseguda sobre una roca, vaig contemplar aquell mar embravit d’escuma blanca, les barques de pescadors que balancejaven com dansaires, les gavines velejant al ritme dels seus crits, el cel blau pintat de núvols blancs, les cases emblanquinades com un pastís al mig de l’arbreda, la torre esvelta de l’església ressorgint com un gegant. Aquell poble m’agradava i el vaig fer meu per sempre més. Oh, jo vaig ser de Calella de Palafrugell. 

Emi Sánchez

28/11/2014