Perles. L'amic i l'amat

Vam començar el curs amb Cartes de Joan Sales a Màrius Torres, i l’acabem amb Jacint Verdaguer: “Perles. L’amic i l’amat. Càntics de Ramon Llull". La casualitat ha fet que relacionés la “Perla” escollida, núm. 6,  amb l’escrit de la primera lliçó “La campana i el llaüt” (l’ocell canta per la llengua i l’amor. La campana i el llaüt ho fan pel seny i la pau),  però tot són himnes de  lloança. Així que finalitzo el curs amb un modest escrit entrellaçant els dos per fer que el principi i el final s’uneixin en un cercle que englobi totes les lectures imprescindibles que hem treballat durant el curs i que tant m’han aportat.

______________________________________________________________________

            Perla nº 6

          Un aucell de grogues ales

          de l’Amat cantava en l’hort,

          cantava de nit i dia

          l’himne sant de ses llaors

          Oh, l’amic li deia: Canta,

          aucell de les ales d’or,

          si no ens entenem per la llengua.

          entenem-nos per l’amor,

          que les teves refilades

          me parlen de l’Aimador

La campana i el llaüt

La campana canta dins de la boira. El llaüt, amb les seves cordes, arrenca una nota. Ella sempre igual, com un vell soldat sempre alerta. A ell, sovint una corda, el fa vibrar amb ritme feixuc i trist. La campana en els aires freds i humits la seva veu febreja. El llaüt plora i crida pels ferits que queden enrere. I els dos, amb l’ànima escardada, es fonen en un sol so.

___________________________

      

          Enllaç

La Campana canta dins la boira 

com un vell soldat 

que vetlla pels seus records.

L'ocell d'ales d'or canta en l'hort

amb refilades d'amor

per una llengua que no entenen.

El llaüt arrenca una nota i plora: 

són molts els ferits

que queden enrere.

I els tres es fonen de nit i dia

en l'himne sant de ses lloances,

Seny, Amor i Pau

_____________________________
Emi Sánchez
19/06/2015

Simbologia

Era un 24 de setembre. Com de costum, havia anat amb les amigues a participar de la Festa de la Mercè. Començàvem el recorregut per la Plaça de Catalunya i tot seguit ens ajuntàvem amb la massificació Portal de l’Àngel avall. La fita era arribar a la Plaça de Sant Jaume i apropar-se al màxim a les colles de Castellers, cosa que mai havíem aconseguit per la gentada que allí s’aglomera. Però aquell dia, a còpia de deixar-nos arrossegar per la riuada d’espectadors, ho vam aconseguir. Vam arribar frec a frec als peus de la torre dels Castellers de Vilafranca. Era la primera vegada! Demanaven ajuda per pressionar la pinya i jo m’hi vaig posar plena d’emoció per participar en un dels símbols de Catalunya. Les amigues no aguantaven aquella pressió i aquells crits de coratge i em van deixar sola, però jo no me’n podia anar, volia arribar al final, volia participar amb ells de l’alegria de descarregar amb èxit el 7 de 9 amb folre en què jo estava posant el meu granet de sorra. Va ser un èxit, sempre ho recordaré. Les abraçades amb gent que només ens unia la terra, es barrejaven amb la suor i llàgrimes de sentir-nos units. Vaig arribar a casa amarada de suor, sense força als braços, però amb una fortalesa immensa al cor, perquè aquesta era la meva terra, terra de germanor, d’equilibri, de seny, de valor,  que ens donem les mans per dansar i ens unim en una torre per demostrar al món, amb l’enxaneta, que el futur està a dalt de tot i que sempre s’enlairarà  perquè és la voluntat  d’un poble.

Emi Sánchez

19/06/2015

Una oració muda

El petit feia 14 anys. Havíem anat tots nou a celebrar-ho a un poblet del Pirineu. Feia un dia esplèndid. El cel blau era retallat per la verdor de les muntanyes. En la llunyania, espurnes blanques ens feien recordar un paisatge diferent, un paisatge de pastís de nata amb cireres de colors lliscant, fent ziga-zagues pel seu vessant i deixant solcs enfonsats com si engolosits haguéssim passat un dit entremaliadament.  Però aquell dia tot era verd, tot era net, tot era felicitat. Com havia passat el temps! Ja no veia a tres nens indefensos, veia a tres persones que començaven a trepitjar el costerut camí de l’edat adulta, i no veia a uns pares joves, quasi infants que els protegien, sinó a uns pares reposats i contents d’haver-los guiat amb fermesa i saviesa per fer-los trobar el camí que comencen tots sols. Em sentia feliç, uns passos enrere, però molt feliç. Una mà m’estrenyia amb força, uns ulls em miraven amb tendresa perquè compartien aquells moments. Vaig mirar aquell cel blau de primavera i una oració sense paraules va sortir del meu cor, era una oració muda de felicitat.

Emi Sánchez

29/05/2015

Una passió

Llegint  el llibre “Incerta  Gloria” de Joan Sales, en un dels seus capítols parla de la passió que sent en Lluís per la “Carlana”. Això m’ha donat a pensar en què, si jo hagués de parlar d’una de les meves passions, estic segura que, com la majoria, parlaria de la passió dels fills, dels nets, o de la parella, però jo també parlaria de la passió que tinc pel que precisament m’ha portat a fer aquesta reflexió: els llibres. Els llibres per mi són un tresor. Quan una història m’agrada, aquell llibre passa a ser part de mi. Els seus protagonistes m’acompanyen i els mimo tenint cura que per sempre més estiguin  en un lloc privilegiat de la meva llar. Aquests llibres escollits i fets meus no els puc deixar, així com no puc deixar algú que estimo. Seria com una traïció als meus principis, perquè els apartaria de mi. La passió que sento per ells em causa tenir una gran despesa, perquè sí que els comparteixo, però és a còpia de comprar nous volums per a regalar-los a persones que em demostren tenir  un cert interès a llegir-los. D’aquesta forma, igual que jo, poden gaudir-los, guixar-los i fer-se’ls seus, i aquestes narracions i aquests personatges entranyables van omplint les cases com una gran família.

Emi Sánchez

15/05/2015

La trobada

Havíem quedat en un punt concret de l’Avinguda Maria Cristina, sense adonar-nos que aquell dia se celebrava una efemèride de les tantes que es realitzaven en aquest lloc. Era impossible trobar-nos, estava ple de gom a gom. Com vaig poder, em vaig fer pas entre la gent i vaig pujar a una de les passarel·les que comunica l’Avinguda amb les Fonts.  Els meus ulls el buscaven, estava segura que la seva presència destacaria entre la multitud, i així va ser. El vaig veure, neguitós, contrariat, no li agradaven les massificacions, la seva mirada em buscava amb delit. Quan no estava a prop meu se sentia desolat, eren molts anys de convivència i ens havíem acostumat a fer-nos costat, set dies eren massa per a no tenir-nos a prop. Els meus braços voleiaven i el meu amor espurnejava dels  meus ulls com rajos que volguessin atrapar-lo. Com l’estimava, i com l’havia trobat a faltar!  El vaig cridar sense cridar i va sentir-me sense sentir. Tot va emmudir, tot es va parar, només les nostres mirades parlaven, reien, i es fonien en una  abraçada.

Emi Sánchez

15/05/2015

Núvols blancs i flonjos

Estava realment cansada, havia tornat d’un viatge molt bonic però esgotador. El cos m’exigia repòs i jo, amablement, el vaig complaure, reposant-lo en una gandula per a fer un dels meus plaers més valorats: contemplar els núvols. Mirant-los, la meva imaginació es mou als seus compassos.  Aquest dia, hi havia uns núvols blancs i flonjos com el cotó i amb les seves formes em vaig imaginar una orquestra tocant en el cel. L’escenari hi era, només em faltava trobar els instruments entre els seus moviments sinuosos. “Aquell trosset que surt potser el violí. Aquell de la dreta, sembla un contrabaix. La punteta que surt per sota, la trompeta. N’estic segura. El piano és més difícil, però ja el trobaré. Ara han fet un moviment i veig la tuba. Va, moveu-se més ràpid que no trobo els estris que em falten! Ara ara, ja veig la cua del piano! Una mica tort, però pot servir. Em falta la percussió i l’arpa. Bé la percussió podria ser aquell núvol gris que es veu més allunyat, i l’arpa la deixarem que la toquin els àngels. Ja pot sortir el director! Qui pot ser?” I buscant i buscant els  meus ulls es van anar aclucant fins a quedar-me plàcidament adormida, escoltant el so d’una música celestial.

Emi Sánchez

08/05/2015

Joana E.

Com cada dimecres, ens vàrem trobar per fer la nostra particular teràpia de grup. Som companyes de fa molts anys que, després de visitar alguna exposició, prenem un cafetó i ens expliquem vivències de més o menys importància. El rumb que va agafar l’última xerrada tractava sobre la dona i van anar sortint temes que em recordaven molt al llibre de Maria Antònia Oliver: Joana E. Naturalment els hi vaig recomanar, sobretot per com plasma els moments vitals de la vida, per la fortalesa que transmet, per com expressa els temes tabús de la sexualitat, l’homosexualitat i la religió, per la riquesa de frases captivadores i recursos poètics, per ser una novel·la engrescadora i sincera ... Em vaig adonar que estaven totes bocabadades escoltant-me i, per sorprendre encara més a una d’elles, nascuda a Mallorca, vaig continuar dient: i a més, té un munt de pinzellades mallorquines. Ara, quan ens trobem, com a tema principal sempre ens acompanya algun capítol de la valenta i encoratjadora dona Joana E.

Emi Sánchez

13/03/2015

Al pare

Avui el pare haguera fet cent set anys... Ja en fa vint-i-dos que vas travessar les portes d’aquest món per anar a un de dolç i secret. Em vas deixar amb la lliçó ben apressa: filla, em deies, no tinguis por de fer tot allò que vols, sigues valenta i així aconseguiràs el que et proposis. Doncs pare, et vaig fer cas. Vaig començar per treure’m el carnet de conduir. Recordes que em creia inepte? No saps quina satisfacció, quan ho vaig aconseguir. Com haguessis rigut pare. Em vaig posar a donar saltirons amb el meu rabassut professor quan em van dir, a la primera convocatòria, la paraula màgica “apta”. Com penso amb tu amb cada pas de gegant que he fet a la vida. Tot el que no vaig poder aprendre amb temps difícils, ho estic aprenent ara. Cada curs em matriculo en assignatures que van enfortint la meva cultura i, guaita, fins i tot escric poesia, si més no, ho intento; qui ho hagués dit. Sé que estàs orgullós de mi, perquè encara que no et vegi, sé que formes part de la celístia que ens il·lumina cada nit. Ai pare, quina sort que vaig tenir dels teus consells.

Emi Sánchez

06/03/2015

La meva princesa

Que n’és de bonica la meva princesa i que orgullosa estic del seu tarannà alegre i humà. Repasso els seus vint anys i em meravello de la perseverança que té per tot allò que es proposa. La seva vena artística la portarà a allunyar-se un temps, però encara que la trobaré molt a faltar,  m’enorgulleixo per la seva beca tan merescuda. El disseny a Dinamarca té una reconeixença meritòria, la qual cosa repercutirà en la seva carrera. Ja me la imagino, patinant sobre gel i esquiant per aquell país nòrdic, però ja no podré vanagloriar-me a l’assistir a les competicions, ni notaré el pessigolleig de la llàgrima dolça quan rep un premi. Els salts de trampolí no crec que els pugui seguint  practicant, no és molt freqüent en aquest lloc, però del que estic segura, és que serà molt feliç, perquè amb el seu caràcter dolç i generós tothom l’estimarà quasi tant com l’estima la seva àvia.
Emi Sánchez
27/02/2015

Enyorança

Em vaig avorrir a Florència! Mai m’hauria imaginat que en aquest lloc on temps enrere havia gaudit de tot l’art que la representa, passegés  pel Ponte Vecchio sense esme, sense il·lusió, tot me’l recordava. Van ser pocs dies però intensos. Evocava els batecs dels nostres cors units per una abraçada en arribar a dalt de la torre de Giotto, i com les nostres mirades es fonien en contemplar tanta bellesa. En el Duomo ens vam prometre amor etern a l’abric  de les parets de Brunelleschi. El gelat en la Plaça de la Señoria era un costum i el cafè un vici. Com l’enyorava! Què feia jo en aquell indret que tants records em portava? Sí que havia aconseguit visitar la Galeria dels Uffizi que, per manca de temps, no coneixia i que, com amant de la pintura, desitjava veure les seves obres. Per fi tenia davant meu la Creació de la Primavera de Botticelli, però no la vaig fruir, el meu pensament estava aquí. L’endemà, el vol se’m va fer interminable i el retrobament inoblidable.

Emi Sánchez

06/02/2015

Renovació

Sota el dosser verd del til·ler m’hi vaig endormiscar, veient com l’aire bellugava les fulles i filtrava els rajos del sol pel seu ramatge. De tant en tant, les fulles seques es desprenien i una va caure sobre el meu rostre, trencant l’encís de la meva migdiada. Això em va fer pensar que, igual que l’arbre es desprèn del seu fullam per tornar-se a omplir amb altres fulles noves i amb més força, jo podia fer el mateix: despendre’m de tot el que em causa un neguit i començar la temporada vinent amb quelcom que em satisfaci i m’ompli, és a dir, podria renovar el contingut com també periòdicament renovo el continent.

Emi Sánchez

30/01/2015

El meu petit racó

Quina pau que respiro en aquest petit racó de la meva llar. La flameta sinuosa que crema al meu costat inspira els meus escrits. Els llibres, un dels tresors més preuats, em rodegen i em donen seguretat. Les fotografies i records de viatges que omplen els petits prestatges, em fan somriure veient el pas del temps d’uns infants que ja són adults, però que guarden encara aquella innocència que només es perd quan la vida et colpeja. També revisc i somio amb els petits detalls de viatges inoblidables, que es compren com si volguessis emportar-te un bocinet d’aquell lloc per seguir-lo estimant. Les flors de colors, brodades al cortinatge, em fan sentir un esclat d’alegria i em fan pensar en el prodigi de la natura. I en mig de tota aquesta meravella, em trobo jo  i la meva màquina inseparable, la que m’ensenya el món, la que em guarda els pensaments i la que resolt els meus dubtes. Es llavors quan, asseguda còmodament i escoltant una música suau, poso sobre la taula els esborranys que l’ordinador ha registrat i llegeix-ho sorprenent-me el que la meva ment ha captat en aquest estimat racó.

Emi Sánchez

23/01/2015 

La culpabilitat ...

Sovint em pregunto, si puc ser culpable d’algun acte o esdeveniment que hagi succeït al meu voltant, i sempre arribo a la conclusió que la culpabilitat, no té sentit de ser si un actua amb la convicció dels seus principis. Les coses passen per una sèrie de circumstàncies que no estan al teu abast, i es produeixen, no perquè hom hagi participat en la causa, sinó perquè havien de passar. Ara, una altra cosa és el que actua sabent que la seva actuació pot arribar a produir una desgràcia o malt entès, axó ja és mala fe, però en el meu cas, no em puc sentir culpable de res. El sentiment de culpabilitat, ens l’inculcaven en la nostra joventut i és una emoció que no arriba enlloc, només arriba a l’angoixa i això, no ens deixa solucionar el problema sinó que l’agreuja. Jo crec que hem de viure sense pors, sense culpes, i sense imposicions que a la fi la vida són quatre dies.

Emi Sánchez

12/12/204

Un record

I després d’un silenci vaig recordar els dies meravellosos que vam passar tots junt per les muntanyes pirinenques. Gaudíem passejant pel bosc contemplant l’arbreda, ens ablaníem, tot seguin el curs del riu i sentin el brogit de l’aigua, ens comunicàvem amb l’amor que caracteritza la convivència i ens delectàvem de tantes i tantes coses ... Però les vacances van arribar a la seva fi. Ja no veia els nets rient feliços amb cridòria, ni tenia les abraçades diàries de les filles, les esveltes muntanyes restaven només en el record,  els rius emmudien a les meves oïdes, no veia les flors nascudes en llibertat, ni la dansa de les papallones, ni escoltava  la piuladissa dels ocells... El tren havia arribat al seu destí, els altaveus ho anunciaven, que ràpid passa el temps quan els records t’embolcallen.  
Emi Sánchez
05/12/2014 

Jo vaig ser de ...

Asseguda sobre una roca, vaig contemplar aquell mar embravit d’escuma blanca, les barques de pescadors que balancejaven com dansaires, les gavines velejant al ritme dels seus crits, el cel blau pintat de núvols blancs, les cases emblanquinades com un pastís al mig de l’arbreda, la torre esvelta de l’església ressorgint com un gegant. Aquell poble m’agradava i el vaig fer meu per sempre més. Oh, jo vaig ser de Calella de Palafrugell. 

Emi Sánchez

28/11/2014

Un viatge

Perito Moreno

No sé el temps exacte que va passar fins que arribarem a l’Argentina, jo el vaig passar disposada a sorprendre’m tant per no res com per molta cosa, tant per una gavina que seguia al vaixell, com dels impressionants icebergs blaus que trobàvem pel camí, tant per un cadell de gos de trineu com per la majestuositat de les cataractes d’Iguazú. Vam anar de Nord a Sud del país i a pesar que m’havia documentat, els reportatges  no expressaven tota la grandiositat i la bellesa que captaven els meus ulls. Encara ara, recordo el soroll ensordidor dels salts d’aigua, i de la broma que amarava els nostres trets Havia sentit parlar molt de la Patagònia i el Far de la fi del món però la realitat va superar amb escreix tots els arguments que havia escoltat durant molt de temps. Amb els anys, s’ha desdibuixat i s’ha barrejat un xic tot el conjunt, però l’emoció del viatge m’acompanyarà sempre. 
Emi Sánchez
28/11/2014

Poema de Nadal

 

Mare, a dalt, al cel, veig un estel,

brilla i sembla que ens crida.

Mare veniu, que no sé què ens diu!

Fill meu, l’estel,  cada any ens il·lumina,

I ens  demana que el seny i l’amor omplin les nostres 

vides, però l’home és tant ruc, que aviat se n’oblida.

Mare, jo em faré gran i governaré amb sapiència!

Al món no hi haurà mai més fam, i la pau restarà sempre!

Mare, digueu-li que el sento, i que el Nadal serà una festa.

Ai  fill, quina utopia! Ai fill, quina innocència!

_____________________________________________________________

Emi Sánchez

19/12/2014

Presentació

I miro aquesta dona que m’ha estat tan familiar durant setanta-dos anys que gairebé ni la veig: Emília, una persona que s’apassiona potser en demesia, amb tot el que fa, que vibra davant d’una flor, d’un paisatge, d’un núvol. Que s’emociona amb un poema, amb la mirada d’un infant, amb l’oratòria d’un literat. Que no en té mai prou en aprendre tot allò que les circumstàncies de la vida li van privar quan li pertocava. Que la seva autoestima l’ha fet no tornar a quedar-se enrere i fer un pas de gegant amb les noves tecnologies. Que cada dia és més forta i més lliure, una llibertat que li va ser mancada per falta de coneixements. Que ha deixat enrere dubtes, pors i despropòsits, per volar com un ocell cap a camins de la felicitat. Uns camins en els quals ha trobat el seu país, la seva llengua, la seva cultura i, tantes i tantes coses que desconeixia. Ara aquesta dona ja pot escriure el seu nom amb lletra ferma, ara se sent segura.

Emi Sánchez

07/11/2014

Contes i contes

Il·lustradora, Núria Coll

Les atrocitats que hem explicat als nostres fills amb la lectura dels contes més populars, són d’una crueltat impensable. No ens adonem que un nen no compren el que és una ficció, ho veu com un fet, i a més, surt de la veu d’un ésser estimat, la qual cosa, per a ell el fa  més real. La meva filla a l’edat de cinc anys, la pel·lícula Bambi,  va marcar la seva sensibilitat d’una forma preocupant, per això, quan he sigut àvia, els contes de la Roser Capdevila han ocupat part de la prestatgeria. Els néts s’han divertit amb les malifetes de les Tres Bessones i la Bruixa Avorrida i hem rigut plegats  de les entremaliadures que feien, a la fi, són coses de l’edat.

Emi Sánchez

31/10/2014

Moment vital

Misèria humana

Cada diumenge el tiet Lluís em portava a visitar un museu, era un entusiasta de la pintura i em volia transmetre la seva passió. M’explicava les diferents corrents artístiques, però sempre acabàvem el recorregut embadalits davant una pintura expressionista. Em feia veure la pinzellada lleugera que practicaven, la llum que captaven al moment, els colors, i així, m’anava introduint en aquest món meravellós. Recordo un dia que vam analitzar un quadre d’Isidre Nonell i, em va fer veure com amb traç viu i de forma immediata, plasmava l’angoixa i la pobresa de les seves gitanes pictòriques, que mai miraven als ulls de l’espectador i em vaig emocionar. El tiet Lluís i aquest excel·lent pintor van marcar part de la meva vida.

Emi Sánchez

24/10/2014

Els somnis

Últimament, quan em desperto no me’n recordo dels somnis que he tingut, el subconscient es dilueix com efluvis i desapareixen, així que, avui quan l’ insomni m’ha jugat una mala passada, he fet a la inversa, he volgut somiar desperta i, he volat per llocs idíl·lics que m’agradaria veure fins que, m’ha vençut la són i he tornat a la foscor dels records. 

Emi Sánchez

17/10/2014

Botigues de barri

M’agrada el meu barri! No té grans comerços ni cafeteries de prestigi, però ofereix l’avantatge de tenir petites botigues familiars. Avui mateix, com cada dia al matí, he anat al forn, i després de xerrar amb la mestressa, m’he enamorat d’ uns croissants torrats, cruixents i, amb una flaire que ja no m’ha abandonat durant hores. Tenien les banyes caragolades com pinces de cranc. Les meves papi-les gustatives, no deixaven de cridar-los. Fa temps els vaig apartar de la meva vida, les calories em traïen, però ara que la vida ha anat massa despresa, els hi he obert la porta perquè s’instal·lin còmodament. 

Emi Sánchez

11/11/2014

La campana i el llaüt

La campana canta dins de la boira, el llaüt amb les seves cordes, arrenca una nota. Ella sempre igual, com un vell soldat sempre alerta, a ell, sovint una corda el fa vibrar amb ritme feixuc i trist. La campana en els aires freds i humits la seva veu febreja. El llaüt plora, i crida pels ferits que queden enrere. I els dos amb l'ànima escardada es fonen en un sol so.

Emi Sánchez
10/10/2014