Presentació

I miro aquesta dona que m’ha estat tan familiar durant setanta-dos anys que gairebé ni la veig: Emília, una persona que s’apassiona potser en demesia, amb tot el que fa, que vibra davant d’una flor, d’un paisatge, d’un núvol. Que s’emociona amb un poema, amb la mirada d’un infant, amb l’oratòria d’un literat. Que no en té mai prou en aprendre tot allò que les circumstàncies de la vida li van privar quan li pertocava. Que la seva autoestima l’ha fet no tornar a quedar-se enrere i fer un pas de gegant amb les noves tecnologies. Que cada dia és més forta i més lliure, una llibertat que li va ser mancada per falta de coneixements. Que ha deixat enrere dubtes, pors i despropòsits, per volar com un ocell cap a camins de la felicitat. Uns camins en els quals ha trobat el seu país, la seva llengua, la seva cultura i, tantes i tantes coses que desconeixia. Ara aquesta dona ja pot escriure el seu nom amb lletra ferma, ara se sent segura.

Emi Sánchez

07/11/2014