Estava realment cansada, havia
tornat d’un viatge molt bonic però esgotador. El cos m’exigia repòs i jo,
amablement, el vaig complaure, reposant-lo en una gandula per a fer un dels meus
plaers més valorats: contemplar els núvols. Mirant-los, la meva imaginació es
mou als seus compassos. Aquest dia, hi
havia uns núvols blancs i flonjos com el cotó i amb les seves formes em vaig
imaginar una orquestra tocant en el cel. L’escenari hi era, només em faltava
trobar els instruments entre els seus moviments sinuosos. “Aquell trosset que
surt potser el violí. Aquell de la dreta, sembla un contrabaix. La punteta que
surt per sota, la trompeta. N’estic segura. El piano és més difícil, però ja el
trobaré. Ara han fet un moviment i veig la tuba. Va, moveu-se més ràpid que no
trobo els estris que em falten! Ara ara, ja veig la cua del piano! Una mica
tort, però pot servir. Em falta la percussió i l’arpa. Bé la percussió podria
ser aquell núvol gris que es veu més allunyat, i l’arpa la deixarem que la
toquin els àngels. Ja pot sortir el director! Qui pot ser?” I buscant i buscant
els meus ulls es van anar aclucant fins a quedar-me plàcidament adormida, escoltant el so d’una música celestial.
Emi Sánchez
08/05/2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada